Què és la Fia-faia?

La Fia-faia és la festa que obre la celebració del Nadal a les poblacions de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola. En el seu origen era una part dels rituals que acompanyaven la festa del solstici d’hivern, un ritual precristià de culte al sol, que transformat i incorporat al Nadal ha pogut arribar als nostres temps a través dels segles. La Fia-faia té similituds amb altres festes que es celebren a les comarques de l’Alt Pirineu en el solstici d’estiu.

Actualment, la vigília de Nadal, al capvespre, marcat pel toc d’oració, cada poble encén una foguera a la muntanya, aquest foc serà traslladat, ja de nit a les poblacions amb unes torxes confeccionades amb una herba margera, dita també faia. La baixada de les torxes per la muntanya és un espectacle únic, sobretot els anys de neu. En arribar a Bagà, els fallaires són rebuts per les autoritats,  que els posen un mocador al voltant del coll, i després reparteixen el foc a la resta de baganesos que els esperen amb les seves torxes disposades. A Cerdanyola el mocador es repartit en el moment inicial de la baixada, que es fa també fins a la plaça de l’església.

Aleshores comença la crema general a cada població, s'acompanya amb cants molt breus: "Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia", i d’una música sobre la que destaquen, en moments assenyalats, les campanes de les respectives esglésies. A mida que les faies en van consumint, s’afegeix la darrera part de la torxa a una foguera comuna, encesa prèviament; a Bagà sobre aquesta foguera salten els joves, i al seu voltant el jovent llança les faies i després es forma una rotllana per ballar la dansa de la festa.

A Bagà la crema és espectacular amb més de quatre-centes torxes trencant la foscor. En acabar es fa la dansa de la Fia-faia i es reparteix coca amb all i oli de codony, una menja tradicional de la diada. A Sant Julià de Cerdanyola festa té un aire més íntim, la baixada de acull la majoria de fallaires. Finalitzada la crema general, es balla la dansa i després també es reparteix all-i-oli de codony amb torradetes. Acabada la celebració familiar a cada casa, el jovent retorna a la nit, al voltant del mateix foc, es fa vetlla, i s’espera, divertidament, la sortida del sol; en aquestes hores es fa la tradicional “endreça”, on els objectes dels ciutadans deixats fora de la vivenda seran canviats de lloc.

Les faies es fan amb una herba de tija alta, popularment faia, collida a partir de Sant Martí, per a que tingui temps d’assecar-se adequadament. Confeccionades amb habilitat, solen tenir una llargada superior als dos metres, essent tanmateix molt lleugeres. La seva realització pot ser un art. Hi ha petites diferències entre les torxes de Bagà i les de Cerdanyola.

El territori de la Fia-faia

Pels estudiosos l’aïllament històric de l’Alt Berguedà és evident des de la prehistòria, es tracta d’un racó geogràfic força mal comunicat respecte a les veïnes comarques de la Cerdanya, el Ripollès, Osona i el Solsonès. Inclús en temps històrics coneguts, l’Alt Berguedà no ha patit moltes de les invasions i influències que han afectat la resta del país: cap constància d’ocupació romana permanent, sols la conquesta, ni cap troballa remarcable. Tampoc els sarraïns deixaren cap testimoni de la seva presència; ni tan sols van ocupar-ho mai els francesos en temps de Napoleó. Un país trencat i difícil on es van fer forts els bandolers, els carlins, els maquis i els contrabandistes, fins temps recents. Aquest aïllament i la continuïtat de la seva població són alguns dels factors que expliquen el manteniment de tradicions de llarga durada com la Fia- faia.

Bagà és una vila que ronda els 2.000 habitants, que a muntanya és molt, antic cap de baronia, rica en tradicions, amb un casc antic medieval esplèndid. Sant Julià de Cerdanyola, poble situat en una alta vall, guarda l’autenticitat de les tradicions, costums i manera de ser de la gent de la regió, però sobretot una tossuderia remarcable per a mantenir el poble viu: amb els anys ha vist desaparèixer una vintena de llogarrets de les altes valls berguedanes del seu entorn.

La Fia-faia: una celebració del solstici d’hivern

Es tracta d’una festa ancestral, amb arrels pre-cristianes que podria haver format part d’un antic ritus de culte al sol. Correspondria a la celebració del solstici d'hivern: el dia en que el sol té una menor durada en el firmament. Els  solsticis, tant el d'hivern, com el d'estiu, per Sant Joan, han estat celebrats en la majoria de cultures amb base agrícola o ramadera.

La festa era en conjunt una pregària al sol per a que aquest no escurcés més el dia, i comencessin a créixer les hores de claror, cosa que passava després de la celebració.

Aquestes creences, molt arrelades, van sobreviure, amb més o menys canvis, l'Imperi Romà, mantenint-se de manera més genuïna als territoris on la romanització va ser poc profunda, com va ser el cas de l’Alt Berguedà, els Pallars, l’Aran i el Vallespir, que coincideixen en ser també de cristianització tardana.

El cristianisme, sàviament, va optar per integrar aquestes celebracions ancestrals, situant festes cristianes en les mateixes dates; en el cas del solstici d’estiu es va fer coincidir amb Sant Joan i el d’hivern amb la commemoració del naixement de Jesús. Avui les dates dels solsticis han quedat lleugerament desplaçades per les modificacions fetes al calendari.

Per Nadal algunes localitats pirinenques encenen fogueres públiques, però no resta en aquestes dates cap altra crema de torxes al Pirineu català. Les faies de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola són úniques la nit de Nadal, que correspondrien al solstici d’hivern. El solstici d'estiu s'ha mantingut amb força, i hi ha un bon nombre de localitats pirinenques que cremen falles, i la festa encara s’ha enriquit amb el pas dels anys. El d'hivern ha estat ofegat per una festa cristiana molt potent, el Nadal, i sols de manera molt transformada es mantenen algunes reminiscències dels antics cultes, una d'elles seria el tió, una altra la Fia-faia.

Aquesta festa s’ha mantingut gairebé desconeguda a les muntanyes de l’Alt Berguedà, amb tot el seu encant i la seva màgia, esdevenint una de les més característiques i originals de Catalunya en les diades nadalenques. Ha pogut passar desapercebuda perquè la vigília de Nadal es un dia favorable per a la intimitat, i el seu abast ha estat estrictament local. Cada Nadal els fallaires de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola aturaran novament l’avenç de la foscor, seguint un ritus atàvic: Fia-faia !.

Com no podria ser d’altra manera Bagà i Sant Julià de Cerdanyola se senten profundament agermanats amb tots els altres pobles fallaires del Pirineu.

XAVIER PEDRALS